4 de juliol, 00.00

Són les 12 de la nit -bé, quasi- i no puc dormir. En teoria, un 4 de juliol a les 12 de la nit -puta diada americana- no hauria de poder dormir, puix hauria de ser a qualsevol lloc fent qualsevol cosa menys dormir, doncs l'estiu és nat i és moment d'invertir l'ordre de la vida. Però no. He de dormir, perquè demà tinc un exàmen. Quines tonteries, els exàmens. Milers d'incompetents el fan, l'aproven, tenen un títol, aconsegueixen feina, i segueixen sent uns incompetents. Veus al carrer depressió, es respira tristor i fracàs, et sents un oasi enmig de la mediocritat humana. Però aquí et trobes. Fent gala de la Teva mediocritat, estant en un llit escrivint a mà, com als vells temps, i pensant què coi fer per adormir-me. Desitjo avorrir-me tant llegint-me que caigui als peus del són, però no ho crec, no m'acostumo a rellegir. Em semblaria un imbècil a mi mateix, fet preocupant, ja que m'igualaria amb la majoria de fauna poblacional que envaiex els carrers i El Corte Inglés un dia de rebaixes.
La mà em fa mal. He estudiat, reescrivint una i altra vegada conceptes abstractes per tal d'introduïr-los a la meva memòria. Si Josep Pla hagués escrit els apunts, això no hauria passat. Des que vaig llegir la seva reflexió sobre l'alcohol -El quadern gris-, el concepte m'ha quedat gravat, i amb dues rellegides seguides l'hauria memoritzat sense problemes, si bé amb dos lectures espaiades n'he recordat ara la seva essència. Però no. L'art de la bona prosa no és general entre els professors. I, per la meva desgràcia en aquests moments -només en aquests, per descomptat-, a Pla li agradava més l'alcohol que l'actiu circulant. No el culpo, a mi també em passa. El problema rau en que no es pot barrejar alcohol i circulant, perquè a l'exàmen et treuen punts. Qui? Un policia que ha passat un exàmen però que deu pensar que Beethoven és un gos que escrivia simfonies i Quim Monzó el que diuen a l'Índia quan plou en sobremesura. Però ell ha passat un exàmen. I jo també ho hauré de fer. Bona nit.

Ser del Madrid

Un dia vaig intentar ser del Madrid. Si, si, ja ho sé. Tenia uns 10 anys i corrien els temps de la séptima, amb el barça enfonsat en plena trancisió postcruyffista, i jo era un desesperat infant en busca de victòries. "Seré del Madrid", vaig pensar. Raúl va marcar el 4 a 0 i vaig intentar celebrar-ho. Impossible. Antinatural. La meva experiència madridista va durar 4 segons, segons que, per altra banda, han estat esborrats com un error de la infantesa. També Gunter Grass va lluitar a les SS, i no ha passat res. 10 anys més tard contemplo amb repulsió l'onada madridista que envaeix el nostra país, i arribo a la conclusió següent: Ser del Madrid és com ser del PSC: és requeriment imprescindible una limitació mental clara. Una excepció però: els que ho són, però no ho diuen. Aquests, amagats en la vergonya d'aquesta antinaturalitat manifesta, guarden cauts dins un armari blanc i, sota una aparença de persona normal, viuen en comunitat com un homo sapiens sapiens qualsevol.
Els que fan manifesta la seva afiliació són, però, éssers extranys. Algú ha vist una persona del Madrid normal? Crec que no n'hi ha.

Un dia qualsevol

Bon dia. Són les 8,30. Esmorzar. El mateix des de fa 13 anys. Bon dia. Adéu. Café. Ei, bon dia. Diari. Estudiar. Passejar, mirar llibres. Agafar llibre. Deixar llibre, en tinc 5 per llegir. Tornar. Diari (i 2). Estudiar. Prou, cafè(i2). Estudiar. Prou, casa. Sofà. Ordinador. Dinar. Tarda. Exactament igual que al matí, menys café i sense esmorzar. En fi, un matí, un dia qualsevol en aquesta època que s'anomena d'exàmens. Una època entretinguda. No cal matinar, no cal anar classe. L'únic que t'exigeixen és que et passis el dia llegint i que, allò que et llegeixes, siguis capaç de repetir-ho més tard. Quina sort, no t'exigeixen ni un mínim de cultura, ni un mínim d'intel·ligència. Només l'art de vomitar. Si vomites bé, bona nota. Si vomites malament, mala nota. Si no vomites, fotet els dits al setembre. I total, què queda? Res. Acabes tirant la cadena, que el vòmit és fastigós. I ens trobem, mesos després, vivint dies qualsevol amb la finalitat de vomitar lo millor possible. I de què serveix? De res. Et donaran un paperet, anomenat títol, i apa, busca't la vida. Haver tret un 10 a estructra social o un 4 a projectes i gestió de l'empresa informativa no et serveix de res. Ets tu. El mateix que ha perdut hores i hores memoritzant quelcom gris, depriment i aparentment inútil. Ara oblida-ho tot, i aprèn de nou, a viure, a deixar de ser un infant incult amb voluntat setciències i acomodat a ser una persona normal.
Persones normals? No existeixen. En fi. Dormir. Bon dia, són les 8,30

5:24

Són les 5 i 24 minuts i fa 34 minuts que m'he despertat amb l'únic objectiu que posar-me a estudiar. He perdut aquests minuts en trucar a tots els meus amics per notificar l'hora a la qual m'he despertat, la meva proesa, així com també el meu patiment per l'exàmen que s'acosta. He trucat a Rafa Nadal (el tenista no, l'altre) director d'El Periodico, perquè parés les màquines. Que tothom se n'assabenti! Sóc un heroi! M'he despertat superaviat per estudiar, sóc un superhome, Nietzche (sempre s'ha d'incloure un toc filosòfic, dóna un cert aire intel·lectual), què me'n dius?
Ara, un cop publicat la gran proesa de la qual he estat capaç, crec que aniré a estudiar. Per cert, no ens enganyem. Ni geni ni tonteries. Si m'he despertat a aquesta hora és perquè no he estudiat suficient abans. Com tothom.

1/6

Demà començo als exàmens. Fet que a ningú -gairebé ni a mi- li importa una merda. Per celebrar l'efemèride, avui he decidit sortir del meu postrat silenci i parlar del maco cas de l'1/6. Si jo fos una persona guai dema tindria un nick de messenger -o cara, o personalitat- pessimista, mostrant-me asquejat pel fet d'haver de fer la meva feina -estudiar, per alguna cosa posem estudiant a la casella "ocupació"- seguit d'una fracció que, com si fos un percentratge de triples d'un partit de bàsquet, vol demostrar a la resta que ja n'he fet un de sis. QUÈ COLLONS M'IMPORTA EL NOMBRE D'EXÀMENS QUE TINGUIS I ELS QUE HAGIS FET. Bé, perdò per la virulència. Però, ara mateix, quasi tots els que han de tenir exàmens tenen exàmens, i, per tant, tu (o vosaltres, o jo), també tenim exàmens, i per tant el fet que tu en tinguis als altres més aviat ens produeix una sensació de suor fàl·lica (o genital, per no masculinitzar-ho tot) o d'irascibilitat davant del teu egoisme. Et vols apropiar tu, creador/a del nick guay, de la possibilitat d'estar asquejat per la presència d'exàmens? Vols tenir el monopoli, l'imperialisme de l'examinat cansat?

Tòpic

"Era una chica muy maja y normal. La verdad, encuentro raro que le disparen así, de buena mañana" . Entrevistat per Antena 3, Las noticias.

Bé, vàries coses. Primer de tot el tòpic. Era una noia molt normal, era una persona maca, muy conocida en el barrio... ho podem sentir dia a dia als telenotícies varis de la geografia espanyola. Si. És un tòpic. Totes les persones són majes i normals? No. Però un cop les han assassinades, normalment ho són, curiosa la qüestió. És com els maltractadors. Era una pareja muy normal, y parecía que se querían mucho. Doncs no. Si ell la va matar a ella segurament no era normal, al contrari, deu tenir problemes mentals. En fi. Aquests tòpics, que m'encenen.

La segona part de la declaració m'ha fet gràcia. Si. És extrany que disparin a algú de bon matí. No és molt normal. Jo, per si de cas, quan vaig al bar sempre demano un café amb llet, una ensaimada i una armilla antibales. Mai saps quan et poden disparar de bon matí. Ara, a la tarda ja és més normal. El crepuscle porta a la violència armada indiscrimada.

Per cert, m'encanta això d'A3 de fer veure que trobem declaracions. Quina casualitat que sempre diuen el que A3 vol que sentim...Se us veu el plumero, A3Tv!

No ho entenc

No ho entenc. Estic deu dies seguits escrivint sense parar, dia a dia, les mateixes tonteries sobre diferents temes. Ho escric en un moment, ràpid, em ve al cap depressa i passa als dits. I després, res. Temes a parlar? Molts. Total, puc escriure el que em vingui de gust quan em vingui de gust i on em vingui de gust, sempre que sigui des d'un ordinador amb connexió a internet. Bé, no sé si aquest article és quelcom semblant a una recuperació de la inspiració literària, si més no, m'enrecordo que tinc blog.

La hipocresia

Paul Wolfowitz, president del Banc Mundial, s'ha vist involucrat en un escàndol dels clàssics, d'aquells de molt soroll per no res, d'aquells escàndols superficials. Resulta que el senyor president del Banc Mundial (famós pels seus mitjons), va ascendir a la seva parella, amb el consegüent augment -desproporcionat, esclar- de sou, uns 61.000 dòlars

A l'assabentar-se, les forces de l'economia i la política mundial s'han posat les mans al cap, han exigit a Wolfowitz que dimiteixi i han iniciat una investigació per descobrir fins a quin punt arriba la corrupció al Banc Mundial. Òbviament, la opinió pública que s'ha assabentat dels fets també s'ha mostrat escandalitzada per aquesta mostra d'amor.
Aquest és l'exemple més clar de la hipocresia de l'èsser humà. Qui no ha demanat un augment de sou a un familiar, qui no ha anat a algun conegut perquè li fes algun arranjament semi-il·legal, qui no ha volgut aprofitar-se d¡un amic influent.... Tothom, qui més qui menys, hauria fet exactament el mateix que Wolfowitz. Com que ells no han pogut fer-ho -l'enveja és una altra de les qualitats humanes més clares-, es posen les mans al cap tot clamant al cel justícia. Parafrasejant a Jesús, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Deixant de banda la hipocresia, ningú s'ha posat a pensar per què el president del Banc Mundial ha pujat el sou a la seva parella. L'explicació és clara. Wolfowitz és un home fet a l'antiga, d'aquells que deixa que la seva dona ho faci tot, que li compri els calçotets...i els mitjons. Veient com estàn els mitjons de Wolfowitz, algú dubta que la seva parella necessitava un augment de sou immediat?

El fotolog

El fotolog és un blog fotogràfic on, sota la norma d'escriure com a màxim un comentari al dia, centenars de joves expressen les seves opinions, acompanyades per una fotografia.
Pràcticament a diari visito varis fotologs, amb l'únic interès de saciar les meves ànsies d'humor, ja que n'hi ha alguns que, sigui pel que sigui (per ser d'una persona coneguda, per ser patètics), fan gràcia. Després d'uns quants dies fent-ho, he comprovat tres tipologies de fotolog:

- El fotolog que està bé: fet per alguna persona que sap el que es fa, bon contingut fotogràfic i escriptura adequada, a vegades fins i tot interessant.

- El fotolog "guai", també anomenat "soy un poeta": aquests són dels que més gràcia em fan. Una foto pretesament metafòrica (una fulla, una birra), normalment de qualitat pèssima o si més no poc interessant, seguit d'un text pretesament (valgui la redundància) poètic. Tres paraules, sovint en castellà, o dues, o quelcom amb ambient de metàfora d'estar per casa, de poeta de paper de vàter.

- El fotopop. Evolució natural de la revista superpop. Fotografia del protagonista seguit d'un text "interessant", del tipus: Tiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa (o tiooooooo) que guapa la fiesta de ayer! (Colmada de faltes, òbviament).

- El superfotolog o "mira, sé escriure". Parrafades llarguíssimes, sense cap mena d'interés i amb un intent d'escriure de forma meravellosa, amb resultats que hi difereixen totalment.

Bé, reflexions sobre els fotologs. Jo no en tinc. Ja dic les meves tonteries aquí.

Quan algú mor

No! No faré un post sentimental evocant els sentiments (valgui la redundància) que es poden donar al nostre cos -ànima, cervell- quan algú estimat ens deixa. M'agradaria comentar la reacció social quan algú mor: parlar bé. Exceptuant alguns dictadors, delinqüents i altres personatges de demostrada falta de qualitat humana, tothom parla bé d'un mort. No he vist mai: S'ha mort Juan Benítez, lampista. Un desgraciat en vida. Que es pudreixi patint. Mai. Sempre han sigut bones persones, sempre han sigut estimats... És curiós. Tendim a veure el costat negatiu en vida i el costat positiu en mort. Curiosa la condició humana.

Una altra cosa és posar la professió. Ningú neix amb treball (excepte els reis), però tothom mor en una condició. Tampoc trobarem: Manuel Fernández, pringado. No. Sempre serà quelcom, tot i que en vida no hagués sigut res.

Bé, una molt breu (el temps és or) reflexió sobre la mort que algun dia -o no- continuaré.

Ciudadanos de segunda

Encara no he tingut la oportunitat de veure sencer el reportatge ciudadanos de segunda, emés per Telemadrid. Del primer quart d'hora que he vist, només puc dir que espero i desitjo que la gran majoria dels que opinen el primer quart d'hora siguin ciutadans de segona. El professor de filosofia de la UB deu ser, sens dubte, una persona culta. Però la seva estupidesa queda al descobert quan fa servir uns arguments tergiversats, totalment invàlids, que no serveixen sinó per justificar aquells que defensem la immersió lingüística. Sorprendre's de coses com que a Catalunya s'ensenyi en català, dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya... són mostres d'una limitació intel·lectual que ja és llàstima que mostri tot un professor de filosofia de la UB. Una persona que no és capaç ni d'assumir arguments vàlids mereix ser un ciutadà de segona.

L'altre ciutadà de segona és el pare de la nena que volia aprendre en castellà. On s'és vist tanta incultura junta! No voler aprendre un idioma és una de les estupideses més grans que pot cometre un home. Si d'una cosa en sento orgull és de tenir la oportunitat de conèixer un idioma com el castellà. No és el meu, però el conec, puc llegir en castellà i escriure. Igual que m'agradaria fer amb l'anglès. Per què? Perquè una llengua és un patrimoni intel·lectual caríssim. Com dirien en castellà, no hay mal que por bien no venga, i formar part d'Espanya ens ha permès conèixer el castellà. Però el ciutadà de segona, no. Ell no vol embrutar la seva filla amb nous coneixements. Que ho practiqui amb tot, que la seva filla serà una perfecta imbècil. Com ell. En fi, ja comentaré (o no) quan acabi de veure el reportatge.

Decadència

El maig del 68 feia gràcia. Jo no hi era, però, tal com estan narrats aquests fets, sembla que una colla d'estudiants universitaris amb inquietuds es van revoltar. Avui en dia passeges per les facultats (és meravellós parlar en plural quan de fet parlo d'una, la meva), i només veus una colla de nens de papá dividits en dos: els que van d'esquerranosos-comunistes, amb samarreta del che guevara -conegut per la seva famosa marca de samarretes- i palestí (és curiós aquest antisionisme i antinazisme a la vegada. Si pensen quasi el mateix!). Els segons serien un grup de pijos sense res més al cap que burberrys o ralph lauren. Fàstic. No cal que siguem tots una colla de freaks lectors de Engels (els d'esquerra) o de Friedman (els de dretes), però una mica més de profunditat intel·lectual és necessària. Que la lectura més recomanada sigui la sombra del viento ho diu tot. Si el que veig jo ara és el futur del quart poder, ens podem preparar. Ens esperen anys de decadència. Que Kapuscinsky ens salvi.

Benigni tenia raó

Què maco queda citar un autor o director o algú conegut. Sembla que siguis intel·ligent. Que portis ulleres de pasta. Divertit.

En Joan va sortir a l'escenari. Fora, asseguts a la primera fila i amb un somriure d'orella a orella, estaven els seus pares. Un incís: si fos una pel·lícula americana els pares arribarien tard, el nen diria papáaaa i els pares li contestarien, jamie, hijo! (sempre es diu Jamie o CJ, no falla). Doncs bé. Finalitzat l'incís, allà eren els pares d'en Joan. El nen va fer bé la obra. Va interpretar el seu paper a la perfecció, tothom el felicitava, i els seus pares l'acompanyaven orgullosos al tour per la platea. Les coses tornaven al seu curs normal, feliç. Els gols del Ronaldinho eren celebrats amb joia. Les notes del Joan eren correspostes amb una felicitació adient. En Joan ja era feliç.

Bé, una altra història trunyo per omplir. Però que consti que Benigni tenia raó.

L'existencialisme és una merda

Si. Després de quasi un mes sense escriure cap de les meves paranoies mentals, intents de comentaris pseudo-humorístics sobre preteses informacions d'actualitat interessants... bah, pura merda per passar l'estona. Com tot. Tot és per passar l'estona fins que arriba un dia que aquesta estona se'ns acaba. Jo intento ser feliç, perquè sinó no val la pena viure. I l'existencialisme no porta a la felicitat, porta a la preocupació inútil.

En Joan feia setmanes que estava preparant-s'ho tot. Era el protagonista. L'eix. El centre. Ell. Ho era tot. El que cridava l'atenció dels focus, el que se sabia el paper més llarg, el que li feia un petò a la noia més maca. I va arribar el dia. Va mirar a fora deu minuts abans. No hi eren. Ja arribaran, va pensar. Va tornar a mirar cinc minuts abans. No hi eren. Dos minuts. Tampoc. Un minut. Tampoc. Va sortir. Tampoc.
Va estar brillant, excel·lent, superb. Tothom el felicitava, la noia a qui abans petonejava ara el reclamava fervorosament, però ell se sentia humiliat, decepcionat. Se sentia com quan arribava a casa amb les millors notes de la classe i ni el miraven a la cara. Se sentia com quan feia el partit de la seva vida però ningú l'anava a veure. Com si el Ronaldinho marqués un gol i el camp nou el xiulés, com el cantant que surt a l'escenari i sota no hi ha ningú, com aquell a qui el deixen plantat. En Joan se sentia decepcionat.

Bé, el típic i original (noti's la ironia) retrat de la decepció

No tinc res interessant a dir

No tinc res interessant a dir, i si més no, escric. Bé escric. De fet, no estic fent res. Ni pensant. El resultat serà un text incoherent amb frases mal construïdes sense voluntat de connexió entre elles. Una merda ,vaja. El que passa és que no sé que dir. De què puc parlar? De l'actualitat. Oh si, el PP només està a dos punts del PSOE. Me la sua. El fet que la màxima preocupació dels espanyols sigui el terrorisme denota una imbecilitat nacional ( de la nació espanyola) clara. Com el fet que a algú li agradi Fernando Alonso. Bé, de fet és un exemple clar de la imbecileria estatal. Més notícies. Que el govern Montilla es fa el mafiós amb en Barbeta i l'amenaça. Doncs normal. Aixi són els socialistes. Molt omplir-se la boca amb els drets i després pam! a callar-se tothom. Així ho va fer Castro fa tres anys, quan va empresonar 75 dissidents. Per cert, que ja porta 89.000 assassinats, què n'han de dir tots aquests que el defensen? Més coses portava l'actualitat d'avui. Segurament res important i quelcom importantíssim, com cada dia. Ja sé perquè no tinc res a dir. Perquè ha sigut com cada dia.

Vaia merda de post, ben mirat.

La sutilesa de TV3

Arran d'una clàusula establerta amb el contracte per la cessió dels drets d'emissió del futbol, TV3 no podrà emetre el Barça-Madrid d'aquest dissabte. La Sexta en té la exclusiva. Com que, òbviament, l'audiència de TV3 serà irrisòria, els programadors podien decidir sense cap mena de pressió què emetre a aquella hora.
"Els blancs no la saben ficar" és la pel·lícula programada. Em sembla meravellós, d'una sutilesa i una ironia finíssima.
Felicitats al responsable d'aquesta decisió.

'Ei, mira, és el que surt per la tele'

Sebastià Serrano és un autor mediàtic. Ho argumentaré abans que els fans del sociòleg m’enviïn comentaris encarnissats insultant-me greument per haver-me atrevit a pronunciar tal sacrilegi. Sebastià Serrano és un autor mediàtic perquè si ven aquesta quantitat de llibres (Els secrets de la felicitat està als primers llocs en la llista de vendes des de la seva sortida) és per la seva participació al programa de TV3 El club i, en menys mesura, per la seva constant participació als mass media catalans. Es produeix l’efecte “ei, mira, és el que surt per la tele”, que es dóna quan algú veu un llibre dels anomenats autors mediàtics. Així doncs, Sebastià Serrano és un autor mediàtic. El títol ens dóna un altre argument per pensar que aquest llibre és mediàtic. Excepte la introducció –molt feixuga, per cert- i la conclusió –més amena i interessant- la resta del llibre no ens parla de la felicitat. Introducció i conclusió resulten una excusa per justificar un títol amb molt ganxo mediàtic. De no ser un autor mediàtic, Serrano hauria fet un assaig –segurament de lectura obligatòria per als seus alumnes i per a les facultats de comunicació-, titulat La comunicacion en las relaciones personales (els assaigs d’autors no mediàtics s’acostumen a publicar en castellà) o algun títol semblant. Així, l’obra de Sebastià Serrano hauria passat automàticament a ser odiada (injustament) per molts dels estudiants que l’haurien llegit. Ell però, és líder de vendes, ja que és un autor mediàtic.
El problema d’aquesta terminologia és que habitualment el gran públic identifica autor mediàtic com a sinònim d’autor dolent. És a dir, s’entén com algú que si ha publicat un llibre és perquè surt a la televisió, i el resultat és una deixalla literària amb l’única finalitat útil d’aguantar una taula coixa o encendre una foguera. El cas de Sebastià Serrano no és així. Els secrets de la felicitat és un llibre interessant, amb un resultat final satisfactori.
Els secrets de la felicitat ens explica la importància de la comunicació per entendre l’estructura de les relacions humanes, a partir de diferents capítols que tracten de l’evolució històrica de les relacions humanes i la comunicació. A destacar el capítol “de com una relació s’esfilagarsa”, on podem trobar el Serrano més televisiu. Aquí fa l’anàlisi d’una situació quotidiana que li serveix per ressaltar els punts plantejats durant la resta de capítols. El llibre és curt –125 pàgines- però de lectura lleugerament feixuga en alguns trams, ja que Serrano explica els conceptes de forma rebuscada. Una fòrmula adequada per una novel·la però no per un assaig, que requereix frases més senzilles que facin més comprensibles els conceptes. Les frases rebuscades provoquen que el lector hagi de tornar alguns cops enrera, i aquestes interrupcions a la lectura no són bones.
Tot i aquest handicap, Els secrets de la felicitat és un llibre interessant, recomanable per tots aquells que desitgin aprofundir en la importància de la comunicació a les relacions personals.


Una bona gestió de la comunicació exigeix un cert esforç d’atenció, ja que cal harmonitzar bé els aspectes no verbals i els verbals. Ens hi hem referit a bastament i hem vist que les formes proposades transporten una gran quantitat de les emocions més positives, que per a tothom són estimulants tant per a la nostra salut mental com per a la salut de tota la nostra persona, i ens posaran en excel·lents condicions per dissertar de moltes estones de felicitat tots els dies de la nostra vida. Recordem-ho bé; una bona estona de conversa distesa amb un puntet de cura de la veu i de les interaccions cara a cara tot recordant les regles de l’escolta activa que fonamenten la relació, l’afecte i l’amor i, per tant, el benestar i la felicitat.

www.llibrofags.com

Els lumbreras.

No he trobat la foto del personatge de la setmana. "Què extrany", pensareu, "si hi ha el Juande Ramos, que pot representar una de les notícies de la setmana". Si. És cert. Però el protagonista no és ell, és el lumbreras.

El lumbreras és un periodista de La Sexta, amb moltes probabilitats respecte la seva apariència física, al qual o a la qual em referiré en gènere masculí, perquè vull.
Conscient de la seva responsabilitat periodítica, àvid d'una felicitació dels teus caps (molt bé, xaval, ens la sua el que hagis fet però et donem un copet a l'esquena), el citat lumbreras va decidir col·locar la seva arma fàlica (també dita micròfon) a la boca de Juande Ramos, quan aquest es retirava del partit.
Clar, és normal. Al lumbreras li han dit: "tu no dejes que el entrenador se vaya del campo sin tener unas declaraciones suyas" (en castellà, que deu ser de Sevilla). I el lumbreras, que no vol perdre la feina perquè lliga més -"soy periodista", els hi diu a les mosses- decideix prendre declaracions de Juande Ramos quan aquest es retirava del camp.
Què esperava que digués? "aaaaaaeaeaeeea", "donde estoy", "mamá no quiero ir al cole"?. Potser ja veia els titulars de l'endemà. "Un periodista de la Sexta nos da en exclusiva las últimas declaraciones de Juande antes de morir". O algun d'estil més esportiu. "Pena máxima para Juande: el entrenador protesta a un periodista de la Sexta". "<>, dijo Juande antes de morir". En fi, el lumbreras és digne d'una entrevista, que li serà feta únicament quan hagi perdut el coneixement i estigui en una situació kafkiana.

En fi, fins aquí la descripció del lumbreras, 1. El proper cop, lumbreras 1, mira que el Juande no estigui inconscient. A classe em van dir que un entrenador inconscient no fa declaracions.

Després tenim el lumbreras 2. Si el lumbreras 1 era burro, el lumbreras 2 és directament un imbècil, un impresentable i un terrorista. El lumreras 2 és el que va sortir de casa, mitja hora abans del partit, amb una ampolla de dos litres (o litre i mig) plena de gel. La nit abans li va demanar a la dona (a la que té sotmesa als seus desitjos, òbviament) que la posés al congelador, que si no després se li recalenta al camp. A la dona li va extranyar, òbviament, perquè ell sempre la beu natural. Aquell dia però, l'home arriba 40 minuts abans del partit a casa, després de fer uns quintos i uns finitos. En 10 minuts, es masturba al lavabo i agafa l'ampolla. Arriba al camp. Enfundat a la seva bufanda del beti. Insulta a l'àrbitre. Insulta a Kanouté ("uh.uh,uh", li canta, ell que pren el sol a l'estiu). Insulta a Juande. Ara ho té clar, ho veu clar. Li tirarà l'ampolla de gel a Juande. Li cau malament, aquest tio. S'imagina demà al bar: "joder, lumbreras 2, que cojones tienes". S'imagina la seva dona,que finalment li farà cas. S'imagina aquella amiga de la seva filla, que ja no el mirarà amb fàstic, sinó amb desig eròtic. Quan marca Kanouté ("puto negro", pensa) li tira a Juande. Juande perd el coneixement, i se l'emporten en camilla. Ell és felicitat pels seus companys de fila ("como la has liao, tio"), se sent orgullós de la seva acció ("que hace el tio de la Sexta, eh burro o què?"), pensa. Ell és el salvador del beticisme, la il·lusió del futbol. Ell és el millor. Ell és el lumbreras (2)

La primera cervesa

Narracions 1

Josep Pla


Destino, 272 pàgines
10.22 €



Josep Pla és un escriptor genial, un dels millors escriptors de la història d’aquest país i d’aquesta llengua. Sens dubte. És un escriptor, però, difícil de llegir. Pla és com la primera cervesa: un sabor inicial intens, una ingestió difícil i una sensació de plaer posterior, que fa que la primera mai sigui l’última, ans el contrari. Narracions 1 és una perfecta primera cervesa, un compendi de narracions adequat per perdre la plarginitat.
Els que s’iniciïn a la religió trobaran a Narracions 1 les característiques més bàsiques de Pla, agrupades en format breu. La divisió en narracions curtes fa que la ingesta planiana sigui més fàcil per aquells qui no coneixen la seva adjectivació i la seva obsessió per oferir tots els detalls.
Els ja iniciats en Pla trobaran un resum d’allò que han pogut veure en alguns dels seus escrits, com a El quadern gris: relat autobiogràfic barrejat amb la ficció narrativa.

Narracions 1 consta de 13 narracions. Destaquen La fonda del centre, Una mort a Barcelona, Casa de dispeses madrilenya, Un home fatal i Una aventura al canal. Aquestes narracions segueixen una estructura semblant. No espereu grans històries, però si fragments d’allò quotidià amb grans dosis de sarcasme i ironia. Pla és un autor costumista, a la línia de Larra als seus Artículos. El seu esquema de narració és semblant al que després utilitzaran Pàmies o Moliner: a partir d’un fet concret, es construeix una narració. Pla, mitjançant històries quotidianes escriu narracions ben trobades, amb fina ironia i una adjectivació precisa, que pot carregar als qui no n’estan acostumats.

En definitiva, Narracions 1 és un llibre qualsevol de Pla, però precisament per aquest motiu és perfecte per perdre la plarginitat, per prendre la primera cervesa planiana.


La perruqueria era italiana i no tenia a penes clientela francesa. Els francesos sempre han exigit que les seves perruqueries es mantinguin en un to de solemnitat silenciosa i funerària, en un cert academicisme enravenat. I aquella perruqueria era el que vulgarment en diríem una olla. Quan els artistes del barri descobriren que l’establiment no tenia clientela nacional –llavors s’havia iniciat l’èxode dels artistes de Montmatre sobre l’altra banda de riu, cap a Montparnasse- s’hi donaren francament. Aquest personal no constituïa pas, és clar, una clientela d’habituds assegurades i mecàniques, perquè anar a la perruqueria és per a molta gent un reflex maquinal. Els artistes hi anaven quan els sobrava algun diner –cosa rara- i, sobretot, quan no tenien res més a fer. De tota manera, aquella turba de folls passius i de maniàtics era, per a l’establiment, la més adequada.

www.llibrofags.com

La cultura que ve

La cultura que ve és depriment, és general i vaga, és de pocs llibres i moltes pel·lícules, és de música superguai i ulleres de pasta.

La cultura que ve és creure que una pel·lícula vomitiva qualsevol és una obra d'art "el cum laude" del cinema actual, sempre que, evidentment, sigui europea, a poder ser del segon millor director txec. Una pel·lícula americana, per un neocultureta, és un bodrio, "una altra mostra de l'imperialisme ianqui". Les pel·lícules no es medeixen per la seva qualitat o pel seu guió, sino pel país de procedència.

La cultura que ve és la d'Els pilars de la terra, el codi da vinci i l'esglèsia del mar com a obres cabdals de la literatura mundial, és creure que Pla era un facha avorrit i que qualsevol llibre que no porti l'etiqueta més de 500.000 exemplars venuts és automàticament un avorriment només apte per a frikis sense ulleres de pasta.

La cultura que ve és elevar Fraz Ferdinand a la categoria de geni musical, elogiar-lo, santificar-lo, i baixar-se els seus cd's per internet.

La cultura que ve és la cultura del Fotolog, el superpop dels / i les adolescents, on milers de persones acompanyen les seves fotografies de profunds poemes (en castellà, clar, que és més guai), tot creient-se la nova generació del 27.

La cultura que ve... fa cagar.

No teniamo informasión

La recent aprovació de l'Estatut d'Andalusia (patrocinat per Nescafé), i la gran absentció que es va donar han provocat les dos clàssiques reaccions d'Estatut amb abstenció:

1- Els polítics: ens hem de replantejar la situació, ens estem allunyant dels ciutadans i hem de veure com acostar els seus interessos als nostres. En fi, el de sempre

2- Els ciutadans: no teniem informació.

Així és. Dels polítics, res a dir. L'Estatut és l'òrgan regulador de la vida pública de les persones, que influeix en gran mesura en els ciutadans. La culpa és dels ciutadans. Com es poden queixar de la poca informació que tenen? No sé a Andalusia. Aquí vam rebre l'Estatut sencer, un full de resum, un full de comparació amb l'Estatut del 1979, anuncis televisius, tanques publicitàries... Què més volem? Cromos als xiclets, amb els millors articles? Una xarxa d'altaveus amb un narrador explicant les vituts i/o desgràcies de l'Estatut?
El ciutadà és gos. Si no va a votar és perquè no li dóna la gana consultar la informació que reb, perquè mira aquí hay tomate o más deporte quan fan els telenotícies, perquè es compra el Marca o el Qué me dices i no se n'entera de la meitat, perquè llegeix diàriament el qué, el metro... per assabentar-se del nou rècord guiness estúpid que s'ha fet a renciso del campo...

En fi. Que si el ciutadà no té informació és perquè no vol. I punt.

Indignació: nou atac de Madrid a les pretensions catalanes.

Madrid, entenent Madrid com l'eix central de l'anomeanda Espanya, torna a fer de les seves per enfonsar a Catalunya. Davant del gran èxit que la campanya del burro català ha tingut a les nostres contrades (una campanya tan burra -joc de paraules facilón, ho sé-, com qualsevol altre), l'Estat espanyol copia de forma descarada i barroera el graciós animal decorador de cotxes, samarretes i altres foteses.

La indignació davant d'aquest fet és molt gran. Quan podrem els catalans ser lliure per desenvolupar les nostres campanyes? Una iniciativa genial, útil (sobretot útil), brillant, de beneficis econòmics incalculables... ara van i ens la copien. El burro espanyol no adopta la forma facial de l'ase animal, sinó d'un ase d'una altra índole, Sánchez Dragó. El presentador del programa nocturn de Telemadrid va sortir d'aquesta forma en pantalla per demanar disculpes per unes declaracions on titllava als ciutadans de Madrid de "bruts" i als immigrants "de ser encara pitjor". Òbviament, els ciutadans de Madrid que no són bruts i els immigrants que no són encara pitjor s'han queixat. Els bruts i els pitjors no s'han pronunciat.

Des de Catalunya, per això, trobem això una excusa barata per robar-nos el nostre signe. Sempre hi ha hagut madrilenys bruts, i immigrants encara pitjor, i mai ningú ha hagut de representar un burro. A més, el poder mediàtic amb el que compta l'enemic estatal és molt gran. Nosaltres, sotmesos al poder de l'Imperi, ens hem de conformar amb samarretes i enganxines, mentres a Madrid ja preparen DVD's recordatoris de la burreria madrilenya.

Esperem que aquesta nova agressió al país no resti desaparcebuda, i el ple del Parlament de Catalunya demostri que els burros de veritat, els autèntics, viuen a Catalunya.

El futur de l'escriptura

Sovint se sol dir que els nens neixen amb un pà sota el braç. Davant d'algun futbolista que excel·leix en el tracte de l'esfèrica, es diu que "va nèixer amb la pilota sota els peus".

Amillia Taylor ha nascut, literalment, amb un bolígraf sota el braç. Bé, de fet no. Per fer honor a la veritat, la pobra criatura -nascuda després de només cinc mesos de gestió- ha hagut d'aguantar a algun metge o infermer (hi podeu afegir les as que vulgueu, tant pot ser metgessa com infermera). Una de dos: o bé és algun catxondo graciós, o bé és algun pàmfil buscant mostrar la crua realitat del nen, fer la seva comparació amb un bolígraf. En fi, com si no haguéssim vist què petita era aquesta criatura amb les altres fotos, on es veu a Amillia al tamany d'una mà.

Bé, celebrable és que aquesta nena hagi pogut sobreviure, i ara pugui començar al circ de la vida, això tan maco que en diem viure. Clar, la noia ja està condemnada. Primer haurà d'aguantar les mofes dels companys de classe, que li diran "enana, ets més petita que un boli". Li aniran malament les mates i les naturals, car lo seu serà l'escriptura. També hem de fixar-nos en el metabolisme. Patirà d'anorèxia si és bic naranja, que escribe fino. La noia tindrà una talla estàndard si el boli era bic cristal, que escribe normal.

De moment només cal esperar a que aprengui a parlar i que tregui la seva primera novel·la, que serà de bona qualitat. Total, tot perquè poguem dir, "home, aquesta Amillia Taylor va nèixer amb un boli sota el braç"

Memòries d'un espectador, el Cuéntame català

El llibre Memòries d’un espectador és la primera part de les memòries del periodista Carles Sentís, coescrites per ell mateix i Xavier Ayén, de La Vanguardia. En aquest primer volum podem trobar les vivències de Sentís des del seu naixement, al 1911, fins l’any 1951. Hi podem llegir, per tant, els seus antecedents familiars i les seves experiències periodístiques fins a mig segle XX.

Ben estructurat per unitats temàtiques, el llibre de Sentís és, sens dubte, el Cuéntame català. A Cuéntame (sèrie de televisió espanyola que ensucra el tardofranquisme)podem veure com tots els membres de la família protagonista topen, per casualitat, amb els fets cabdals de l’última època de Franco. Sentís fa el mateix a la realitat, però ampliant l’espectre al segle XX i, per més inri, a tot el món.

Vegem el seu currículum: secretari d’un conseller de Companys, va estar present als fets del 6 d’octubre del 1934. El principi de la Guerra Civil el va enganxar sortint de matinada de l’Ateneu Barcelonès, el famós Ateneu de Pla. Després del fracàs de la revolució nacional a Barcelona, es va exiliar a Marsella, sotmès a les pressions del bàndol republicà. Va ser combatent al bàndol nacional, fragment que ens porta a un dels millors moments del llibre: Sentís explicant perquè va lluitar a l’exèrcit franquista. Va treballar als serveis d’informació de Francesc Cambó. Va ser corresponsal de la 2a Guerra Mundial, creuant l’Àfrica amb el general francès Charles de Gaulle. Va ser corresponsal a Nova York durant la fundació de l’ONU. Corresponsal als judicis de Nuremberg. Conseller de la Generalitat de Tarradelles. Diputat del Congrés...i un llarg etcètera. Aquestes són algunes de les vivències que el veterà periodista de La Vanguardia ens narra en aquest llibre. Tot i aquestes experiències, Sentís i Ayén cauen sovint en l’exageració, buscant relacions forçades, i convertint sovint una simple salutació amb algú conegut amb un fet important. Vegem, a tall d’exemple, un fragment del pròleg de Xavier Ayén:

...conegut a Antoine de Saint-Exupéry quan l’autor d’El petit príncep feia de pilot militar. Algú que havia estat al despatx oval amb Harry Truman, sopat amb la ballarina Josephine Baker, que havia fet amistat amb el futbolista Samitier o el torero Dominguín, i que em mostrava les fotos de quan anava de festa amb Gary Cooper i Lola Flores.

Aquesta obsessió per mostrar el seu ventall d’amistats i coneixences fa que el lector senti en alguns moments llibre com una excusa per demostrar les virtuts de les acreditades amistats de Sentís. Per altra banda, Ayén juga un paper exclusivament elogiador, elevant a heroi del segle XX l’excel·lent paper periodístic realitzat per Sentís. Un pèl exagerat tot plegat. Tot i això, aquesta sensació només es produeix en alguns fragments i la resta del llibre resulta una bona biografia d’un periodista que les ha vist de tots colors, una biografia interessant i entretinguda. Així és la lectura de Memòries d’un espectador una lliçó d’història i periodisme.

Hola

Hola. Si, sé que és molt original començar a escriure amb un blog dient hola. Però què voleu. No vull originalitat, ara mateix. De fet no vull res. He iniciat aquest blog perquè en tenia ganes. Ni perquè l'obsessió d'escriure feia que ofegués les meves ànsies literàries amb uns gots d'alcohol, ni perquè vull canviar el món des del meu petit espai de la xarxa... simplement, perquè en tenia ganes.

Respecte al títol del blog, ja em perdonareu, és bastant cutre. Jo mateix, veient-lo des de fora, me n'hauria rigut bastant. De fet, me n'enriuré:

- Què clàssic. Una cita, i a més canviada.

O altres opcions:

- Com t'atreveixes a contradir el gran Kapuscinski (o com s'escrigui)

O bé:

- Com pots dir això, per ser periodista s'ha de ser superguai i voler canviar el món

Bé, simplement no sabia què posar, i he posat això. No em pregunteu quan l'actualitzaré, perquè ni jo ho sé, potser ho fai cada cinc minuts, potser fins d'aquí cinc mesos no ho faré. Bé, crec que aquesta tarda penjaré quelcom ja fet, per fer volum. No us penseu que em curraré un escrit cada dia no?

Bé, això és tot. Per començar, un post totalment prescindible. Com la majoria, suposu