Els lumbreras.

No he trobat la foto del personatge de la setmana. "Què extrany", pensareu, "si hi ha el Juande Ramos, que pot representar una de les notícies de la setmana". Si. És cert. Però el protagonista no és ell, és el lumbreras.

El lumbreras és un periodista de La Sexta, amb moltes probabilitats respecte la seva apariència física, al qual o a la qual em referiré en gènere masculí, perquè vull.
Conscient de la seva responsabilitat periodítica, àvid d'una felicitació dels teus caps (molt bé, xaval, ens la sua el que hagis fet però et donem un copet a l'esquena), el citat lumbreras va decidir col·locar la seva arma fàlica (també dita micròfon) a la boca de Juande Ramos, quan aquest es retirava del partit.
Clar, és normal. Al lumbreras li han dit: "tu no dejes que el entrenador se vaya del campo sin tener unas declaraciones suyas" (en castellà, que deu ser de Sevilla). I el lumbreras, que no vol perdre la feina perquè lliga més -"soy periodista", els hi diu a les mosses- decideix prendre declaracions de Juande Ramos quan aquest es retirava del camp.
Què esperava que digués? "aaaaaaeaeaeeea", "donde estoy", "mamá no quiero ir al cole"?. Potser ja veia els titulars de l'endemà. "Un periodista de la Sexta nos da en exclusiva las últimas declaraciones de Juande antes de morir". O algun d'estil més esportiu. "Pena máxima para Juande: el entrenador protesta a un periodista de la Sexta". "<>, dijo Juande antes de morir". En fi, el lumbreras és digne d'una entrevista, que li serà feta únicament quan hagi perdut el coneixement i estigui en una situació kafkiana.

En fi, fins aquí la descripció del lumbreras, 1. El proper cop, lumbreras 1, mira que el Juande no estigui inconscient. A classe em van dir que un entrenador inconscient no fa declaracions.

Després tenim el lumbreras 2. Si el lumbreras 1 era burro, el lumbreras 2 és directament un imbècil, un impresentable i un terrorista. El lumreras 2 és el que va sortir de casa, mitja hora abans del partit, amb una ampolla de dos litres (o litre i mig) plena de gel. La nit abans li va demanar a la dona (a la que té sotmesa als seus desitjos, òbviament) que la posés al congelador, que si no després se li recalenta al camp. A la dona li va extranyar, òbviament, perquè ell sempre la beu natural. Aquell dia però, l'home arriba 40 minuts abans del partit a casa, després de fer uns quintos i uns finitos. En 10 minuts, es masturba al lavabo i agafa l'ampolla. Arriba al camp. Enfundat a la seva bufanda del beti. Insulta a l'àrbitre. Insulta a Kanouté ("uh.uh,uh", li canta, ell que pren el sol a l'estiu). Insulta a Juande. Ara ho té clar, ho veu clar. Li tirarà l'ampolla de gel a Juande. Li cau malament, aquest tio. S'imagina demà al bar: "joder, lumbreras 2, que cojones tienes". S'imagina la seva dona,que finalment li farà cas. S'imagina aquella amiga de la seva filla, que ja no el mirarà amb fàstic, sinó amb desig eròtic. Quan marca Kanouté ("puto negro", pensa) li tira a Juande. Juande perd el coneixement, i se l'emporten en camilla. Ell és felicitat pels seus companys de fila ("como la has liao, tio"), se sent orgullós de la seva acció ("que hace el tio de la Sexta, eh burro o què?"), pensa. Ell és el salvador del beticisme, la il·lusió del futbol. Ell és el millor. Ell és el lumbreras (2)