L'existencialisme és una merda

Si. Després de quasi un mes sense escriure cap de les meves paranoies mentals, intents de comentaris pseudo-humorístics sobre preteses informacions d'actualitat interessants... bah, pura merda per passar l'estona. Com tot. Tot és per passar l'estona fins que arriba un dia que aquesta estona se'ns acaba. Jo intento ser feliç, perquè sinó no val la pena viure. I l'existencialisme no porta a la felicitat, porta a la preocupació inútil.

En Joan feia setmanes que estava preparant-s'ho tot. Era el protagonista. L'eix. El centre. Ell. Ho era tot. El que cridava l'atenció dels focus, el que se sabia el paper més llarg, el que li feia un petò a la noia més maca. I va arribar el dia. Va mirar a fora deu minuts abans. No hi eren. Ja arribaran, va pensar. Va tornar a mirar cinc minuts abans. No hi eren. Dos minuts. Tampoc. Un minut. Tampoc. Va sortir. Tampoc.
Va estar brillant, excel·lent, superb. Tothom el felicitava, la noia a qui abans petonejava ara el reclamava fervorosament, però ell se sentia humiliat, decepcionat. Se sentia com quan arribava a casa amb les millors notes de la classe i ni el miraven a la cara. Se sentia com quan feia el partit de la seva vida però ningú l'anava a veure. Com si el Ronaldinho marqués un gol i el camp nou el xiulés, com el cantant que surt a l'escenari i sota no hi ha ningú, com aquell a qui el deixen plantat. En Joan se sentia decepcionat.

Bé, el típic i original (noti's la ironia) retrat de la decepció