Ser del Madrid

Un dia vaig intentar ser del Madrid. Si, si, ja ho sé. Tenia uns 10 anys i corrien els temps de la séptima, amb el barça enfonsat en plena trancisió postcruyffista, i jo era un desesperat infant en busca de victòries. "Seré del Madrid", vaig pensar. Raúl va marcar el 4 a 0 i vaig intentar celebrar-ho. Impossible. Antinatural. La meva experiència madridista va durar 4 segons, segons que, per altra banda, han estat esborrats com un error de la infantesa. També Gunter Grass va lluitar a les SS, i no ha passat res. 10 anys més tard contemplo amb repulsió l'onada madridista que envaeix el nostra país, i arribo a la conclusió següent: Ser del Madrid és com ser del PSC: és requeriment imprescindible una limitació mental clara. Una excepció però: els que ho són, però no ho diuen. Aquests, amagats en la vergonya d'aquesta antinaturalitat manifesta, guarden cauts dins un armari blanc i, sota una aparença de persona normal, viuen en comunitat com un homo sapiens sapiens qualsevol.
Els que fan manifesta la seva afiliació són, però, éssers extranys. Algú ha vist una persona del Madrid normal? Crec que no n'hi ha.

Un dia qualsevol

Bon dia. Són les 8,30. Esmorzar. El mateix des de fa 13 anys. Bon dia. Adéu. Café. Ei, bon dia. Diari. Estudiar. Passejar, mirar llibres. Agafar llibre. Deixar llibre, en tinc 5 per llegir. Tornar. Diari (i 2). Estudiar. Prou, cafè(i2). Estudiar. Prou, casa. Sofà. Ordinador. Dinar. Tarda. Exactament igual que al matí, menys café i sense esmorzar. En fi, un matí, un dia qualsevol en aquesta època que s'anomena d'exàmens. Una època entretinguda. No cal matinar, no cal anar classe. L'únic que t'exigeixen és que et passis el dia llegint i que, allò que et llegeixes, siguis capaç de repetir-ho més tard. Quina sort, no t'exigeixen ni un mínim de cultura, ni un mínim d'intel·ligència. Només l'art de vomitar. Si vomites bé, bona nota. Si vomites malament, mala nota. Si no vomites, fotet els dits al setembre. I total, què queda? Res. Acabes tirant la cadena, que el vòmit és fastigós. I ens trobem, mesos després, vivint dies qualsevol amb la finalitat de vomitar lo millor possible. I de què serveix? De res. Et donaran un paperet, anomenat títol, i apa, busca't la vida. Haver tret un 10 a estructra social o un 4 a projectes i gestió de l'empresa informativa no et serveix de res. Ets tu. El mateix que ha perdut hores i hores memoritzant quelcom gris, depriment i aparentment inútil. Ara oblida-ho tot, i aprèn de nou, a viure, a deixar de ser un infant incult amb voluntat setciències i acomodat a ser una persona normal.
Persones normals? No existeixen. En fi. Dormir. Bon dia, són les 8,30

5:24

Són les 5 i 24 minuts i fa 34 minuts que m'he despertat amb l'únic objectiu que posar-me a estudiar. He perdut aquests minuts en trucar a tots els meus amics per notificar l'hora a la qual m'he despertat, la meva proesa, així com també el meu patiment per l'exàmen que s'acosta. He trucat a Rafa Nadal (el tenista no, l'altre) director d'El Periodico, perquè parés les màquines. Que tothom se n'assabenti! Sóc un heroi! M'he despertat superaviat per estudiar, sóc un superhome, Nietzche (sempre s'ha d'incloure un toc filosòfic, dóna un cert aire intel·lectual), què me'n dius?
Ara, un cop publicat la gran proesa de la qual he estat capaç, crec que aniré a estudiar. Per cert, no ens enganyem. Ni geni ni tonteries. Si m'he despertat a aquesta hora és perquè no he estudiat suficient abans. Com tothom.

1/6

Demà començo als exàmens. Fet que a ningú -gairebé ni a mi- li importa una merda. Per celebrar l'efemèride, avui he decidit sortir del meu postrat silenci i parlar del maco cas de l'1/6. Si jo fos una persona guai dema tindria un nick de messenger -o cara, o personalitat- pessimista, mostrant-me asquejat pel fet d'haver de fer la meva feina -estudiar, per alguna cosa posem estudiant a la casella "ocupació"- seguit d'una fracció que, com si fos un percentratge de triples d'un partit de bàsquet, vol demostrar a la resta que ja n'he fet un de sis. QUÈ COLLONS M'IMPORTA EL NOMBRE D'EXÀMENS QUE TINGUIS I ELS QUE HAGIS FET. Bé, perdò per la virulència. Però, ara mateix, quasi tots els que han de tenir exàmens tenen exàmens, i, per tant, tu (o vosaltres, o jo), també tenim exàmens, i per tant el fet que tu en tinguis als altres més aviat ens produeix una sensació de suor fàl·lica (o genital, per no masculinitzar-ho tot) o d'irascibilitat davant del teu egoisme. Et vols apropiar tu, creador/a del nick guay, de la possibilitat d'estar asquejat per la presència d'exàmens? Vols tenir el monopoli, l'imperialisme de l'examinat cansat?