4 de juliol, 00.00

Són les 12 de la nit -bé, quasi- i no puc dormir. En teoria, un 4 de juliol a les 12 de la nit -puta diada americana- no hauria de poder dormir, puix hauria de ser a qualsevol lloc fent qualsevol cosa menys dormir, doncs l'estiu és nat i és moment d'invertir l'ordre de la vida. Però no. He de dormir, perquè demà tinc un exàmen. Quines tonteries, els exàmens. Milers d'incompetents el fan, l'aproven, tenen un títol, aconsegueixen feina, i segueixen sent uns incompetents. Veus al carrer depressió, es respira tristor i fracàs, et sents un oasi enmig de la mediocritat humana. Però aquí et trobes. Fent gala de la Teva mediocritat, estant en un llit escrivint a mà, com als vells temps, i pensant què coi fer per adormir-me. Desitjo avorrir-me tant llegint-me que caigui als peus del són, però no ho crec, no m'acostumo a rellegir. Em semblaria un imbècil a mi mateix, fet preocupant, ja que m'igualaria amb la majoria de fauna poblacional que envaiex els carrers i El Corte Inglés un dia de rebaixes.
La mà em fa mal. He estudiat, reescrivint una i altra vegada conceptes abstractes per tal d'introduïr-los a la meva memòria. Si Josep Pla hagués escrit els apunts, això no hauria passat. Des que vaig llegir la seva reflexió sobre l'alcohol -El quadern gris-, el concepte m'ha quedat gravat, i amb dues rellegides seguides l'hauria memoritzat sense problemes, si bé amb dos lectures espaiades n'he recordat ara la seva essència. Però no. L'art de la bona prosa no és general entre els professors. I, per la meva desgràcia en aquests moments -només en aquests, per descomptat-, a Pla li agradava més l'alcohol que l'actiu circulant. No el culpo, a mi també em passa. El problema rau en que no es pot barrejar alcohol i circulant, perquè a l'exàmen et treuen punts. Qui? Un policia que ha passat un exàmen però que deu pensar que Beethoven és un gos que escrivia simfonies i Quim Monzó el que diuen a l'Índia quan plou en sobremesura. Però ell ha passat un exàmen. I jo també ho hauré de fer. Bona nit.

Ser del Madrid

Un dia vaig intentar ser del Madrid. Si, si, ja ho sé. Tenia uns 10 anys i corrien els temps de la séptima, amb el barça enfonsat en plena trancisió postcruyffista, i jo era un desesperat infant en busca de victòries. "Seré del Madrid", vaig pensar. Raúl va marcar el 4 a 0 i vaig intentar celebrar-ho. Impossible. Antinatural. La meva experiència madridista va durar 4 segons, segons que, per altra banda, han estat esborrats com un error de la infantesa. També Gunter Grass va lluitar a les SS, i no ha passat res. 10 anys més tard contemplo amb repulsió l'onada madridista que envaeix el nostra país, i arribo a la conclusió següent: Ser del Madrid és com ser del PSC: és requeriment imprescindible una limitació mental clara. Una excepció però: els que ho són, però no ho diuen. Aquests, amagats en la vergonya d'aquesta antinaturalitat manifesta, guarden cauts dins un armari blanc i, sota una aparença de persona normal, viuen en comunitat com un homo sapiens sapiens qualsevol.
Els que fan manifesta la seva afiliació són, però, éssers extranys. Algú ha vist una persona del Madrid normal? Crec que no n'hi ha.

Un dia qualsevol

Bon dia. Són les 8,30. Esmorzar. El mateix des de fa 13 anys. Bon dia. Adéu. Café. Ei, bon dia. Diari. Estudiar. Passejar, mirar llibres. Agafar llibre. Deixar llibre, en tinc 5 per llegir. Tornar. Diari (i 2). Estudiar. Prou, cafè(i2). Estudiar. Prou, casa. Sofà. Ordinador. Dinar. Tarda. Exactament igual que al matí, menys café i sense esmorzar. En fi, un matí, un dia qualsevol en aquesta època que s'anomena d'exàmens. Una època entretinguda. No cal matinar, no cal anar classe. L'únic que t'exigeixen és que et passis el dia llegint i que, allò que et llegeixes, siguis capaç de repetir-ho més tard. Quina sort, no t'exigeixen ni un mínim de cultura, ni un mínim d'intel·ligència. Només l'art de vomitar. Si vomites bé, bona nota. Si vomites malament, mala nota. Si no vomites, fotet els dits al setembre. I total, què queda? Res. Acabes tirant la cadena, que el vòmit és fastigós. I ens trobem, mesos després, vivint dies qualsevol amb la finalitat de vomitar lo millor possible. I de què serveix? De res. Et donaran un paperet, anomenat títol, i apa, busca't la vida. Haver tret un 10 a estructra social o un 4 a projectes i gestió de l'empresa informativa no et serveix de res. Ets tu. El mateix que ha perdut hores i hores memoritzant quelcom gris, depriment i aparentment inútil. Ara oblida-ho tot, i aprèn de nou, a viure, a deixar de ser un infant incult amb voluntat setciències i acomodat a ser una persona normal.
Persones normals? No existeixen. En fi. Dormir. Bon dia, són les 8,30

5:24

Són les 5 i 24 minuts i fa 34 minuts que m'he despertat amb l'únic objectiu que posar-me a estudiar. He perdut aquests minuts en trucar a tots els meus amics per notificar l'hora a la qual m'he despertat, la meva proesa, així com també el meu patiment per l'exàmen que s'acosta. He trucat a Rafa Nadal (el tenista no, l'altre) director d'El Periodico, perquè parés les màquines. Que tothom se n'assabenti! Sóc un heroi! M'he despertat superaviat per estudiar, sóc un superhome, Nietzche (sempre s'ha d'incloure un toc filosòfic, dóna un cert aire intel·lectual), què me'n dius?
Ara, un cop publicat la gran proesa de la qual he estat capaç, crec que aniré a estudiar. Per cert, no ens enganyem. Ni geni ni tonteries. Si m'he despertat a aquesta hora és perquè no he estudiat suficient abans. Com tothom.

1/6

Demà començo als exàmens. Fet que a ningú -gairebé ni a mi- li importa una merda. Per celebrar l'efemèride, avui he decidit sortir del meu postrat silenci i parlar del maco cas de l'1/6. Si jo fos una persona guai dema tindria un nick de messenger -o cara, o personalitat- pessimista, mostrant-me asquejat pel fet d'haver de fer la meva feina -estudiar, per alguna cosa posem estudiant a la casella "ocupació"- seguit d'una fracció que, com si fos un percentratge de triples d'un partit de bàsquet, vol demostrar a la resta que ja n'he fet un de sis. QUÈ COLLONS M'IMPORTA EL NOMBRE D'EXÀMENS QUE TINGUIS I ELS QUE HAGIS FET. Bé, perdò per la virulència. Però, ara mateix, quasi tots els que han de tenir exàmens tenen exàmens, i, per tant, tu (o vosaltres, o jo), també tenim exàmens, i per tant el fet que tu en tinguis als altres més aviat ens produeix una sensació de suor fàl·lica (o genital, per no masculinitzar-ho tot) o d'irascibilitat davant del teu egoisme. Et vols apropiar tu, creador/a del nick guay, de la possibilitat d'estar asquejat per la presència d'exàmens? Vols tenir el monopoli, l'imperialisme de l'examinat cansat?

Tòpic

"Era una chica muy maja y normal. La verdad, encuentro raro que le disparen así, de buena mañana" . Entrevistat per Antena 3, Las noticias.

Bé, vàries coses. Primer de tot el tòpic. Era una noia molt normal, era una persona maca, muy conocida en el barrio... ho podem sentir dia a dia als telenotícies varis de la geografia espanyola. Si. És un tòpic. Totes les persones són majes i normals? No. Però un cop les han assassinades, normalment ho són, curiosa la qüestió. És com els maltractadors. Era una pareja muy normal, y parecía que se querían mucho. Doncs no. Si ell la va matar a ella segurament no era normal, al contrari, deu tenir problemes mentals. En fi. Aquests tòpics, que m'encenen.

La segona part de la declaració m'ha fet gràcia. Si. És extrany que disparin a algú de bon matí. No és molt normal. Jo, per si de cas, quan vaig al bar sempre demano un café amb llet, una ensaimada i una armilla antibales. Mai saps quan et poden disparar de bon matí. Ara, a la tarda ja és més normal. El crepuscle porta a la violència armada indiscrimada.

Per cert, m'encanta això d'A3 de fer veure que trobem declaracions. Quina casualitat que sempre diuen el que A3 vol que sentim...Se us veu el plumero, A3Tv!

No ho entenc

No ho entenc. Estic deu dies seguits escrivint sense parar, dia a dia, les mateixes tonteries sobre diferents temes. Ho escric en un moment, ràpid, em ve al cap depressa i passa als dits. I després, res. Temes a parlar? Molts. Total, puc escriure el que em vingui de gust quan em vingui de gust i on em vingui de gust, sempre que sigui des d'un ordinador amb connexió a internet. Bé, no sé si aquest article és quelcom semblant a una recuperació de la inspiració literària, si més no, m'enrecordo que tinc blog.