La primera cervesa

Narracions 1

Josep Pla


Destino, 272 pàgines
10.22 €



Josep Pla és un escriptor genial, un dels millors escriptors de la història d’aquest país i d’aquesta llengua. Sens dubte. És un escriptor, però, difícil de llegir. Pla és com la primera cervesa: un sabor inicial intens, una ingestió difícil i una sensació de plaer posterior, que fa que la primera mai sigui l’última, ans el contrari. Narracions 1 és una perfecta primera cervesa, un compendi de narracions adequat per perdre la plarginitat.
Els que s’iniciïn a la religió trobaran a Narracions 1 les característiques més bàsiques de Pla, agrupades en format breu. La divisió en narracions curtes fa que la ingesta planiana sigui més fàcil per aquells qui no coneixen la seva adjectivació i la seva obsessió per oferir tots els detalls.
Els ja iniciats en Pla trobaran un resum d’allò que han pogut veure en alguns dels seus escrits, com a El quadern gris: relat autobiogràfic barrejat amb la ficció narrativa.

Narracions 1 consta de 13 narracions. Destaquen La fonda del centre, Una mort a Barcelona, Casa de dispeses madrilenya, Un home fatal i Una aventura al canal. Aquestes narracions segueixen una estructura semblant. No espereu grans històries, però si fragments d’allò quotidià amb grans dosis de sarcasme i ironia. Pla és un autor costumista, a la línia de Larra als seus Artículos. El seu esquema de narració és semblant al que després utilitzaran Pàmies o Moliner: a partir d’un fet concret, es construeix una narració. Pla, mitjançant històries quotidianes escriu narracions ben trobades, amb fina ironia i una adjectivació precisa, que pot carregar als qui no n’estan acostumats.

En definitiva, Narracions 1 és un llibre qualsevol de Pla, però precisament per aquest motiu és perfecte per perdre la plarginitat, per prendre la primera cervesa planiana.


La perruqueria era italiana i no tenia a penes clientela francesa. Els francesos sempre han exigit que les seves perruqueries es mantinguin en un to de solemnitat silenciosa i funerària, en un cert academicisme enravenat. I aquella perruqueria era el que vulgarment en diríem una olla. Quan els artistes del barri descobriren que l’establiment no tenia clientela nacional –llavors s’havia iniciat l’èxode dels artistes de Montmatre sobre l’altra banda de riu, cap a Montparnasse- s’hi donaren francament. Aquest personal no constituïa pas, és clar, una clientela d’habituds assegurades i mecàniques, perquè anar a la perruqueria és per a molta gent un reflex maquinal. Els artistes hi anaven quan els sobrava algun diner –cosa rara- i, sobretot, quan no tenien res més a fer. De tota manera, aquella turba de folls passius i de maniàtics era, per a l’establiment, la més adequada.

www.llibrofags.com

La cultura que ve

La cultura que ve és depriment, és general i vaga, és de pocs llibres i moltes pel·lícules, és de música superguai i ulleres de pasta.

La cultura que ve és creure que una pel·lícula vomitiva qualsevol és una obra d'art "el cum laude" del cinema actual, sempre que, evidentment, sigui europea, a poder ser del segon millor director txec. Una pel·lícula americana, per un neocultureta, és un bodrio, "una altra mostra de l'imperialisme ianqui". Les pel·lícules no es medeixen per la seva qualitat o pel seu guió, sino pel país de procedència.

La cultura que ve és la d'Els pilars de la terra, el codi da vinci i l'esglèsia del mar com a obres cabdals de la literatura mundial, és creure que Pla era un facha avorrit i que qualsevol llibre que no porti l'etiqueta més de 500.000 exemplars venuts és automàticament un avorriment només apte per a frikis sense ulleres de pasta.

La cultura que ve és elevar Fraz Ferdinand a la categoria de geni musical, elogiar-lo, santificar-lo, i baixar-se els seus cd's per internet.

La cultura que ve és la cultura del Fotolog, el superpop dels / i les adolescents, on milers de persones acompanyen les seves fotografies de profunds poemes (en castellà, clar, que és més guai), tot creient-se la nova generació del 27.

La cultura que ve... fa cagar.

No teniamo informasión

La recent aprovació de l'Estatut d'Andalusia (patrocinat per Nescafé), i la gran absentció que es va donar han provocat les dos clàssiques reaccions d'Estatut amb abstenció:

1- Els polítics: ens hem de replantejar la situació, ens estem allunyant dels ciutadans i hem de veure com acostar els seus interessos als nostres. En fi, el de sempre

2- Els ciutadans: no teniem informació.

Així és. Dels polítics, res a dir. L'Estatut és l'òrgan regulador de la vida pública de les persones, que influeix en gran mesura en els ciutadans. La culpa és dels ciutadans. Com es poden queixar de la poca informació que tenen? No sé a Andalusia. Aquí vam rebre l'Estatut sencer, un full de resum, un full de comparació amb l'Estatut del 1979, anuncis televisius, tanques publicitàries... Què més volem? Cromos als xiclets, amb els millors articles? Una xarxa d'altaveus amb un narrador explicant les vituts i/o desgràcies de l'Estatut?
El ciutadà és gos. Si no va a votar és perquè no li dóna la gana consultar la informació que reb, perquè mira aquí hay tomate o más deporte quan fan els telenotícies, perquè es compra el Marca o el Qué me dices i no se n'entera de la meitat, perquè llegeix diàriament el qué, el metro... per assabentar-se del nou rècord guiness estúpid que s'ha fet a renciso del campo...

En fi. Que si el ciutadà no té informació és perquè no vol. I punt.

Indignació: nou atac de Madrid a les pretensions catalanes.

Madrid, entenent Madrid com l'eix central de l'anomeanda Espanya, torna a fer de les seves per enfonsar a Catalunya. Davant del gran èxit que la campanya del burro català ha tingut a les nostres contrades (una campanya tan burra -joc de paraules facilón, ho sé-, com qualsevol altre), l'Estat espanyol copia de forma descarada i barroera el graciós animal decorador de cotxes, samarretes i altres foteses.

La indignació davant d'aquest fet és molt gran. Quan podrem els catalans ser lliure per desenvolupar les nostres campanyes? Una iniciativa genial, útil (sobretot útil), brillant, de beneficis econòmics incalculables... ara van i ens la copien. El burro espanyol no adopta la forma facial de l'ase animal, sinó d'un ase d'una altra índole, Sánchez Dragó. El presentador del programa nocturn de Telemadrid va sortir d'aquesta forma en pantalla per demanar disculpes per unes declaracions on titllava als ciutadans de Madrid de "bruts" i als immigrants "de ser encara pitjor". Òbviament, els ciutadans de Madrid que no són bruts i els immigrants que no són encara pitjor s'han queixat. Els bruts i els pitjors no s'han pronunciat.

Des de Catalunya, per això, trobem això una excusa barata per robar-nos el nostre signe. Sempre hi ha hagut madrilenys bruts, i immigrants encara pitjor, i mai ningú ha hagut de representar un burro. A més, el poder mediàtic amb el que compta l'enemic estatal és molt gran. Nosaltres, sotmesos al poder de l'Imperi, ens hem de conformar amb samarretes i enganxines, mentres a Madrid ja preparen DVD's recordatoris de la burreria madrilenya.

Esperem que aquesta nova agressió al país no resti desaparcebuda, i el ple del Parlament de Catalunya demostri que els burros de veritat, els autèntics, viuen a Catalunya.

El futur de l'escriptura

Sovint se sol dir que els nens neixen amb un pà sota el braç. Davant d'algun futbolista que excel·leix en el tracte de l'esfèrica, es diu que "va nèixer amb la pilota sota els peus".

Amillia Taylor ha nascut, literalment, amb un bolígraf sota el braç. Bé, de fet no. Per fer honor a la veritat, la pobra criatura -nascuda després de només cinc mesos de gestió- ha hagut d'aguantar a algun metge o infermer (hi podeu afegir les as que vulgueu, tant pot ser metgessa com infermera). Una de dos: o bé és algun catxondo graciós, o bé és algun pàmfil buscant mostrar la crua realitat del nen, fer la seva comparació amb un bolígraf. En fi, com si no haguéssim vist què petita era aquesta criatura amb les altres fotos, on es veu a Amillia al tamany d'una mà.

Bé, celebrable és que aquesta nena hagi pogut sobreviure, i ara pugui començar al circ de la vida, això tan maco que en diem viure. Clar, la noia ja està condemnada. Primer haurà d'aguantar les mofes dels companys de classe, que li diran "enana, ets més petita que un boli". Li aniran malament les mates i les naturals, car lo seu serà l'escriptura. També hem de fixar-nos en el metabolisme. Patirà d'anorèxia si és bic naranja, que escribe fino. La noia tindrà una talla estàndard si el boli era bic cristal, que escribe normal.

De moment només cal esperar a que aprengui a parlar i que tregui la seva primera novel·la, que serà de bona qualitat. Total, tot perquè poguem dir, "home, aquesta Amillia Taylor va nèixer amb un boli sota el braç"

Memòries d'un espectador, el Cuéntame català

El llibre Memòries d’un espectador és la primera part de les memòries del periodista Carles Sentís, coescrites per ell mateix i Xavier Ayén, de La Vanguardia. En aquest primer volum podem trobar les vivències de Sentís des del seu naixement, al 1911, fins l’any 1951. Hi podem llegir, per tant, els seus antecedents familiars i les seves experiències periodístiques fins a mig segle XX.

Ben estructurat per unitats temàtiques, el llibre de Sentís és, sens dubte, el Cuéntame català. A Cuéntame (sèrie de televisió espanyola que ensucra el tardofranquisme)podem veure com tots els membres de la família protagonista topen, per casualitat, amb els fets cabdals de l’última època de Franco. Sentís fa el mateix a la realitat, però ampliant l’espectre al segle XX i, per més inri, a tot el món.

Vegem el seu currículum: secretari d’un conseller de Companys, va estar present als fets del 6 d’octubre del 1934. El principi de la Guerra Civil el va enganxar sortint de matinada de l’Ateneu Barcelonès, el famós Ateneu de Pla. Després del fracàs de la revolució nacional a Barcelona, es va exiliar a Marsella, sotmès a les pressions del bàndol republicà. Va ser combatent al bàndol nacional, fragment que ens porta a un dels millors moments del llibre: Sentís explicant perquè va lluitar a l’exèrcit franquista. Va treballar als serveis d’informació de Francesc Cambó. Va ser corresponsal de la 2a Guerra Mundial, creuant l’Àfrica amb el general francès Charles de Gaulle. Va ser corresponsal a Nova York durant la fundació de l’ONU. Corresponsal als judicis de Nuremberg. Conseller de la Generalitat de Tarradelles. Diputat del Congrés...i un llarg etcètera. Aquestes són algunes de les vivències que el veterà periodista de La Vanguardia ens narra en aquest llibre. Tot i aquestes experiències, Sentís i Ayén cauen sovint en l’exageració, buscant relacions forçades, i convertint sovint una simple salutació amb algú conegut amb un fet important. Vegem, a tall d’exemple, un fragment del pròleg de Xavier Ayén:

...conegut a Antoine de Saint-Exupéry quan l’autor d’El petit príncep feia de pilot militar. Algú que havia estat al despatx oval amb Harry Truman, sopat amb la ballarina Josephine Baker, que havia fet amistat amb el futbolista Samitier o el torero Dominguín, i que em mostrava les fotos de quan anava de festa amb Gary Cooper i Lola Flores.

Aquesta obsessió per mostrar el seu ventall d’amistats i coneixences fa que el lector senti en alguns moments llibre com una excusa per demostrar les virtuts de les acreditades amistats de Sentís. Per altra banda, Ayén juga un paper exclusivament elogiador, elevant a heroi del segle XX l’excel·lent paper periodístic realitzat per Sentís. Un pèl exagerat tot plegat. Tot i això, aquesta sensació només es produeix en alguns fragments i la resta del llibre resulta una bona biografia d’un periodista que les ha vist de tots colors, una biografia interessant i entretinguda. Així és la lectura de Memòries d’un espectador una lliçó d’història i periodisme.

Hola

Hola. Si, sé que és molt original començar a escriure amb un blog dient hola. Però què voleu. No vull originalitat, ara mateix. De fet no vull res. He iniciat aquest blog perquè en tenia ganes. Ni perquè l'obsessió d'escriure feia que ofegués les meves ànsies literàries amb uns gots d'alcohol, ni perquè vull canviar el món des del meu petit espai de la xarxa... simplement, perquè en tenia ganes.

Respecte al títol del blog, ja em perdonareu, és bastant cutre. Jo mateix, veient-lo des de fora, me n'hauria rigut bastant. De fet, me n'enriuré:

- Què clàssic. Una cita, i a més canviada.

O altres opcions:

- Com t'atreveixes a contradir el gran Kapuscinski (o com s'escrigui)

O bé:

- Com pots dir això, per ser periodista s'ha de ser superguai i voler canviar el món

Bé, simplement no sabia què posar, i he posat això. No em pregunteu quan l'actualitzaré, perquè ni jo ho sé, potser ho fai cada cinc minuts, potser fins d'aquí cinc mesos no ho faré. Bé, crec que aquesta tarda penjaré quelcom ja fet, per fer volum. No us penseu que em curraré un escrit cada dia no?

Bé, això és tot. Per començar, un post totalment prescindible. Com la majoria, suposu