Un dia vaig intentar ser del Madrid. Si, si, ja ho sé. Tenia uns 10 anys i corrien els temps de la séptima, amb el barça enfonsat en plena trancisió postcruyffista, i jo era un desesperat infant en busca de victòries. "Seré del Madrid", vaig pensar. Raúl va marcar el 4 a 0 i vaig intentar celebrar-ho. Impossible. Antinatural. La meva experiència madridista va durar 4 segons, segons que, per altra banda, han estat esborrats com un error de la infantesa. També Gunter Grass va lluitar a les SS, i no ha passat res. 10 anys més tard contemplo amb repulsió l'onada madridista que envaeix el nostra país, i arribo a la conclusió següent: Ser del Madrid és com ser del PSC: és requeriment imprescindible una limitació mental clara. Una excepció però: els que ho són, però no ho diuen. Aquests, amagats en la vergonya d'aquesta antinaturalitat manifesta, guarden cauts dins un armari blanc i, sota una aparença de persona normal, viuen en comunitat com un homo sapiens sapiens qualsevol.
Els que fan manifesta la seva afiliació són, però, éssers extranys. Algú ha vist una persona del Madrid normal? Crec que no n'hi ha.
No comments:
Post a Comment