La hipocresia

Paul Wolfowitz, president del Banc Mundial, s'ha vist involucrat en un escàndol dels clàssics, d'aquells de molt soroll per no res, d'aquells escàndols superficials. Resulta que el senyor president del Banc Mundial (famós pels seus mitjons), va ascendir a la seva parella, amb el consegüent augment -desproporcionat, esclar- de sou, uns 61.000 dòlars

A l'assabentar-se, les forces de l'economia i la política mundial s'han posat les mans al cap, han exigit a Wolfowitz que dimiteixi i han iniciat una investigació per descobrir fins a quin punt arriba la corrupció al Banc Mundial. Òbviament, la opinió pública que s'ha assabentat dels fets també s'ha mostrat escandalitzada per aquesta mostra d'amor.
Aquest és l'exemple més clar de la hipocresia de l'èsser humà. Qui no ha demanat un augment de sou a un familiar, qui no ha anat a algun conegut perquè li fes algun arranjament semi-il·legal, qui no ha volgut aprofitar-se d¡un amic influent.... Tothom, qui més qui menys, hauria fet exactament el mateix que Wolfowitz. Com que ells no han pogut fer-ho -l'enveja és una altra de les qualitats humanes més clares-, es posen les mans al cap tot clamant al cel justícia. Parafrasejant a Jesús, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Deixant de banda la hipocresia, ningú s'ha posat a pensar per què el president del Banc Mundial ha pujat el sou a la seva parella. L'explicació és clara. Wolfowitz és un home fet a l'antiga, d'aquells que deixa que la seva dona ho faci tot, que li compri els calçotets...i els mitjons. Veient com estàn els mitjons de Wolfowitz, algú dubta que la seva parella necessitava un augment de sou immediat?

El fotolog

El fotolog és un blog fotogràfic on, sota la norma d'escriure com a màxim un comentari al dia, centenars de joves expressen les seves opinions, acompanyades per una fotografia.
Pràcticament a diari visito varis fotologs, amb l'únic interès de saciar les meves ànsies d'humor, ja que n'hi ha alguns que, sigui pel que sigui (per ser d'una persona coneguda, per ser patètics), fan gràcia. Després d'uns quants dies fent-ho, he comprovat tres tipologies de fotolog:

- El fotolog que està bé: fet per alguna persona que sap el que es fa, bon contingut fotogràfic i escriptura adequada, a vegades fins i tot interessant.

- El fotolog "guai", també anomenat "soy un poeta": aquests són dels que més gràcia em fan. Una foto pretesament metafòrica (una fulla, una birra), normalment de qualitat pèssima o si més no poc interessant, seguit d'un text pretesament (valgui la redundància) poètic. Tres paraules, sovint en castellà, o dues, o quelcom amb ambient de metàfora d'estar per casa, de poeta de paper de vàter.

- El fotopop. Evolució natural de la revista superpop. Fotografia del protagonista seguit d'un text "interessant", del tipus: Tiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa (o tiooooooo) que guapa la fiesta de ayer! (Colmada de faltes, òbviament).

- El superfotolog o "mira, sé escriure". Parrafades llarguíssimes, sense cap mena d'interés i amb un intent d'escriure de forma meravellosa, amb resultats que hi difereixen totalment.

Bé, reflexions sobre els fotologs. Jo no en tinc. Ja dic les meves tonteries aquí.

Quan algú mor

No! No faré un post sentimental evocant els sentiments (valgui la redundància) que es poden donar al nostre cos -ànima, cervell- quan algú estimat ens deixa. M'agradaria comentar la reacció social quan algú mor: parlar bé. Exceptuant alguns dictadors, delinqüents i altres personatges de demostrada falta de qualitat humana, tothom parla bé d'un mort. No he vist mai: S'ha mort Juan Benítez, lampista. Un desgraciat en vida. Que es pudreixi patint. Mai. Sempre han sigut bones persones, sempre han sigut estimats... És curiós. Tendim a veure el costat negatiu en vida i el costat positiu en mort. Curiosa la condició humana.

Una altra cosa és posar la professió. Ningú neix amb treball (excepte els reis), però tothom mor en una condició. Tampoc trobarem: Manuel Fernández, pringado. No. Sempre serà quelcom, tot i que en vida no hagués sigut res.

Bé, una molt breu (el temps és or) reflexió sobre la mort que algun dia -o no- continuaré.

Ciudadanos de segunda

Encara no he tingut la oportunitat de veure sencer el reportatge ciudadanos de segunda, emés per Telemadrid. Del primer quart d'hora que he vist, només puc dir que espero i desitjo que la gran majoria dels que opinen el primer quart d'hora siguin ciutadans de segona. El professor de filosofia de la UB deu ser, sens dubte, una persona culta. Però la seva estupidesa queda al descobert quan fa servir uns arguments tergiversats, totalment invàlids, que no serveixen sinó per justificar aquells que defensem la immersió lingüística. Sorprendre's de coses com que a Catalunya s'ensenyi en català, dir que el castellà està en perill d'extinció a Catalunya... són mostres d'una limitació intel·lectual que ja és llàstima que mostri tot un professor de filosofia de la UB. Una persona que no és capaç ni d'assumir arguments vàlids mereix ser un ciutadà de segona.

L'altre ciutadà de segona és el pare de la nena que volia aprendre en castellà. On s'és vist tanta incultura junta! No voler aprendre un idioma és una de les estupideses més grans que pot cometre un home. Si d'una cosa en sento orgull és de tenir la oportunitat de conèixer un idioma com el castellà. No és el meu, però el conec, puc llegir en castellà i escriure. Igual que m'agradaria fer amb l'anglès. Per què? Perquè una llengua és un patrimoni intel·lectual caríssim. Com dirien en castellà, no hay mal que por bien no venga, i formar part d'Espanya ens ha permès conèixer el castellà. Però el ciutadà de segona, no. Ell no vol embrutar la seva filla amb nous coneixements. Que ho practiqui amb tot, que la seva filla serà una perfecta imbècil. Com ell. En fi, ja comentaré (o no) quan acabi de veure el reportatge.

Decadència

El maig del 68 feia gràcia. Jo no hi era, però, tal com estan narrats aquests fets, sembla que una colla d'estudiants universitaris amb inquietuds es van revoltar. Avui en dia passeges per les facultats (és meravellós parlar en plural quan de fet parlo d'una, la meva), i només veus una colla de nens de papá dividits en dos: els que van d'esquerranosos-comunistes, amb samarreta del che guevara -conegut per la seva famosa marca de samarretes- i palestí (és curiós aquest antisionisme i antinazisme a la vegada. Si pensen quasi el mateix!). Els segons serien un grup de pijos sense res més al cap que burberrys o ralph lauren. Fàstic. No cal que siguem tots una colla de freaks lectors de Engels (els d'esquerra) o de Friedman (els de dretes), però una mica més de profunditat intel·lectual és necessària. Que la lectura més recomanada sigui la sombra del viento ho diu tot. Si el que veig jo ara és el futur del quart poder, ens podem preparar. Ens esperen anys de decadència. Que Kapuscinsky ens salvi.

Benigni tenia raó

Què maco queda citar un autor o director o algú conegut. Sembla que siguis intel·ligent. Que portis ulleres de pasta. Divertit.

En Joan va sortir a l'escenari. Fora, asseguts a la primera fila i amb un somriure d'orella a orella, estaven els seus pares. Un incís: si fos una pel·lícula americana els pares arribarien tard, el nen diria papáaaa i els pares li contestarien, jamie, hijo! (sempre es diu Jamie o CJ, no falla). Doncs bé. Finalitzat l'incís, allà eren els pares d'en Joan. El nen va fer bé la obra. Va interpretar el seu paper a la perfecció, tothom el felicitava, i els seus pares l'acompanyaven orgullosos al tour per la platea. Les coses tornaven al seu curs normal, feliç. Els gols del Ronaldinho eren celebrats amb joia. Les notes del Joan eren correspostes amb una felicitació adient. En Joan ja era feliç.

Bé, una altra història trunyo per omplir. Però que consti que Benigni tenia raó.

L'existencialisme és una merda

Si. Després de quasi un mes sense escriure cap de les meves paranoies mentals, intents de comentaris pseudo-humorístics sobre preteses informacions d'actualitat interessants... bah, pura merda per passar l'estona. Com tot. Tot és per passar l'estona fins que arriba un dia que aquesta estona se'ns acaba. Jo intento ser feliç, perquè sinó no val la pena viure. I l'existencialisme no porta a la felicitat, porta a la preocupació inútil.

En Joan feia setmanes que estava preparant-s'ho tot. Era el protagonista. L'eix. El centre. Ell. Ho era tot. El que cridava l'atenció dels focus, el que se sabia el paper més llarg, el que li feia un petò a la noia més maca. I va arribar el dia. Va mirar a fora deu minuts abans. No hi eren. Ja arribaran, va pensar. Va tornar a mirar cinc minuts abans. No hi eren. Dos minuts. Tampoc. Un minut. Tampoc. Va sortir. Tampoc.
Va estar brillant, excel·lent, superb. Tothom el felicitava, la noia a qui abans petonejava ara el reclamava fervorosament, però ell se sentia humiliat, decepcionat. Se sentia com quan arribava a casa amb les millors notes de la classe i ni el miraven a la cara. Se sentia com quan feia el partit de la seva vida però ningú l'anava a veure. Com si el Ronaldinho marqués un gol i el camp nou el xiulés, com el cantant que surt a l'escenari i sota no hi ha ningú, com aquell a qui el deixen plantat. En Joan se sentia decepcionat.

Bé, el típic i original (noti's la ironia) retrat de la decepció