Un dia qualsevol

Bon dia. Són les 8,30. Esmorzar. El mateix des de fa 13 anys. Bon dia. Adéu. Café. Ei, bon dia. Diari. Estudiar. Passejar, mirar llibres. Agafar llibre. Deixar llibre, en tinc 5 per llegir. Tornar. Diari (i 2). Estudiar. Prou, cafè(i2). Estudiar. Prou, casa. Sofà. Ordinador. Dinar. Tarda. Exactament igual que al matí, menys café i sense esmorzar. En fi, un matí, un dia qualsevol en aquesta època que s'anomena d'exàmens. Una època entretinguda. No cal matinar, no cal anar classe. L'únic que t'exigeixen és que et passis el dia llegint i que, allò que et llegeixes, siguis capaç de repetir-ho més tard. Quina sort, no t'exigeixen ni un mínim de cultura, ni un mínim d'intel·ligència. Només l'art de vomitar. Si vomites bé, bona nota. Si vomites malament, mala nota. Si no vomites, fotet els dits al setembre. I total, què queda? Res. Acabes tirant la cadena, que el vòmit és fastigós. I ens trobem, mesos després, vivint dies qualsevol amb la finalitat de vomitar lo millor possible. I de què serveix? De res. Et donaran un paperet, anomenat títol, i apa, busca't la vida. Haver tret un 10 a estructra social o un 4 a projectes i gestió de l'empresa informativa no et serveix de res. Ets tu. El mateix que ha perdut hores i hores memoritzant quelcom gris, depriment i aparentment inútil. Ara oblida-ho tot, i aprèn de nou, a viure, a deixar de ser un infant incult amb voluntat setciències i acomodat a ser una persona normal.
Persones normals? No existeixen. En fi. Dormir. Bon dia, són les 8,30