No! No faré un post sentimental evocant els sentiments (valgui la redundància) que es poden donar al nostre cos -ànima, cervell- quan algú estimat ens deixa. M'agradaria comentar la reacció social quan algú mor: parlar bé. Exceptuant alguns dictadors, delinqüents i altres personatges de demostrada falta de qualitat humana, tothom parla bé d'un mort. No he vist mai: S'ha mort Juan Benítez, lampista. Un desgraciat en vida. Que es pudreixi patint. Mai. Sempre han sigut bones persones, sempre han sigut estimats... És curiós. Tendim a veure el costat negatiu en vida i el costat positiu en mort. Curiosa la condició humana.
Una altra cosa és posar la professió. Ningú neix amb treball (excepte els reis), però tothom mor en una condició. Tampoc trobarem: Manuel Fernández, pringado. No. Sempre serà quelcom, tot i que en vida no hagués sigut res.
Bé, una molt breu (el temps és or) reflexió sobre la mort que algun dia -o no- continuaré.
Una altra cosa és posar la professió. Ningú neix amb treball (excepte els reis), però tothom mor en una condició. Tampoc trobarem: Manuel Fernández, pringado. No. Sempre serà quelcom, tot i que en vida no hagués sigut res.
Bé, una molt breu (el temps és or) reflexió sobre la mort que algun dia -o no- continuaré.
No comments:
Post a Comment